El tabal es desperta abans que ningú i la seva feina és sortir a repicar pels carrers de la ciutat: pa-tum, pa-tum…!
Diuen que quan surt el tabal els núvols escampen i el sol resplendeix. També diuen que els berguedans que són lluny de Berga el poden sentir posant l’orella a terra… começa la festa!
Clica per continuar llegint…
La Patum de Berga és una festa tradicional i popular que se celebra a la ciutat de Berga, capital de la comarca del Berguedà, durant la festivitat de Corpus. Consisteix en diferents representacions al carrer i amb la participació ciutadana, a les quals n’és característica la presència de foc i pirotècnia. El seu nom prové del so que produeix el Tabal, un gran timbal característic de la festa.
L’any 1983 va ser declarada per la Generalitat de Catalunya festa tradicional d’Interès Nacional El 25 de novembre de 2005 fou declarada «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat» per la Unesco.
El gran dia de la Patum és Dijous de Corpus (aquest Dijous) i la seva màxima expressió és la Patum completa. A dos de deu de la nit (a l’hora en punt) el tabal, davant d’una plaça de Sant Pere on sembla que ja no hi pot cabre ningú més, marca, parsimoniosament, greument, l’inici de la Patum. Tots seguit començen les comparses i es repeteixen fins a altes hores de la matinada:
Els Turcs i Cavallets avancen fins al mig de la plaça, saluden, fan dos cercles i comencen a voltar. Els Cavallets van per fora i voltes com les agulles d’un rellotge; el Turcs van per dins en sentit contrari.
Representen una lluita: els cristians dalt el seus cavallets i els Turcs amb aquelles espases corbades giravoltes cercant l’enemic; els Turcs avancen arraulits i ataquen, els Cavallets miren de resistir una vegada i una altra… Quina brega , tu!
Les maces representen un altre lluita, la dels angels contra els dimonis. Així que peta una maça, Sant Miquel i l’angelet corren a punxar el dimoni.
El dia que les maces van ballar amb música per primer cop, fins llavors sempre ho havien fet acompanyades tant sols pel Tabal (i encara és fa així a la Patum de nit), hi va haber una xiulada de mil dimonis. Avui en dia, encara hi ha qui xiula quna comença el ball de Maces, ja és com un costum, ben bé com si els xiulets formessin part de la solfa.
Quan surten les Guites tothom es belluga: uns les persegueixen cridant: “avall la barra!”, i llavors abaixen aquest coll tant llarg que tenen i giraviloten per socarrimar-los. Pobre de qui no s’ajupi!D’altres s’allunyen espoguirits. També n’hi ha que es tapen ben fort les orelles i, de vegades, algun atrevit que es puja a cavall.
Durant de molt de temps només hi va haber una guita, la Grossa. Una colla de sapastres va construir una de més petits: “mireu una guita xica!”, “és una guita boja!”. La van trobar tant divertida que ja no la van treure. Ara són inseparables.
Quan les Guites han fet una bona esbandida a al gent, llavors ve l’Àliga. Tot un símbol de la ciutat, per això és majestuosa i tranquila.
L’Àliga comença ballant solemnement al mig de la plaça fins que es posa a córrer i a caba giravoltant com si emprengues el vol, llavors tothom s’ajup sota la seva cua.
Rotllo, rotllo! que vénen els Nans Vells! Tot i tenir el cap tan gros són els més baixets de la colla, per això els costa tant fer-se lloc al mig de la plaça.
A la Patum hi ha dues colles de Nans: els Vells i els Nous.
Tots plegats representen la gent del poble que s’afegeix a la festa amb els seus balls.
Prenen el ritme tocant castenyoles i ballen les mateixen músiques que els Gegants.
Els Gegants no espanten a ningú, tant alts i seriosos, amb aquelles porres que porten a l’espatlla… i tothom queda embadalit veient-los ballar; sobre tot quan el Gegant Negre fa voleirar la capa.
Diuen que els Gegants també són uns reis moros d’aquells que van venir a fer la guerra per aquí. Els berguedans els van guanyar i se’ls va acudir de fer-los ballar a la plaça. Deu ser per això que fan un posat tan seriós, en canvi les Gegantes són presumides de mena, sempre somriuen i porten un pom de flors.
A la Patum , quan ja es fos, salten el Plens. Qui s’espanti dels fuets ja cal que corri a amagar-se o es tapi bé les orelles, perque aquests si que peten fort i socarrimen de valent!.
Quan comença a tocar el tabal i s’apaquen els llums allò sembla el mateix infern; tots els Plens encesos salten enmig de la gent escampant les seves guspires fins que començen a espetegar: Pim , pam, Patum! Ni la música no se sent.
Ja veieu que a La Patum tot és cosa de llegendes, de moros i cristians, d’àngels i de dimonis, de lluites on el bé sempres venç el mal, i al final tot és festa i alegria.
És l’hora del Tirabol: patumaires, Gegants i Guites, salten tots junts a la plaça i volen que no s’acabi la festa. Hores desprès tothom dormirà un altre cop fins que torni a despertar-los el Tabal. Com des de fa segles!.
Blibliografia:
Patum, patum! : De Jaume Fígols amb il·lustracions de Nèlida Fornell.
Fotos:
Audio:
La Patum en viu. Cobla Pirineu .